Tota malaltia que impliqui un dany cerebral adquirit o una alteració d’òrgans vitals pot implicar invariablement algun grau de dèficit neurocognitiu que requereixi una rehabilitació neuropsicològica- neuroconductual i el tractament addicional dels familiars.

Actualment, el tractament d’aquests malalts es fonamenta bàsicament en la rehabilitació física i restabliment del funcionament de l’òrgan afectat, sense tractar les seqüeles neuropsicològiques.

UNITAT DE NEUROPSICOLOGIA CLÍNICA GERIÀTRICA

Durant la vellesa les persones s’exposen a una sèrie de canvis neurofisiològics normals que promouen l’envelliment normal o no patològic. La correcta identificació d’aquest envelliment normal i l’entrenament de la memòria pot actuar de prevenció i detecció precoç de les demències. La demència és una síndrome adquirida produïda per causa orgànica i caracteritzat per una deterioració persistent de funcions mentals superiors, focal o difús, que pot comportar una incapacitat funcional, tant en l’àmbit social com a laboral.

La demència provoca, principalment, problemes de memòria, d’orientació, de llenguatge, de conducta, capacitat d’aprenentatge i càlcul, entre altres. El diagnòstic ràpid i l’inici del tractament poden influir positivament en el pronòstic de la malaltia.

UNITAT DE NEUROPSICOLOGIA CLÍNICA INFANTIL

Durant la infància es poden donar alteracions neurocognitives degudes a un dany cerebral adquirit que dificulti el normal procés evolutiu o les capacitats d’aprenentatge. També, molt freqüentment, es delimiten diverses formes de disfunció cerebral mínima, tals com el trastorn de dèficit d’atenció amb hiperactivitat o sense, o els anomenats trastorns de l’aprenentatge.

Tots ells requereixen una acurada exploració neuropsicològica, ja que poden donar simptomatologia amagada o negativa, per fer el seu diagnòstic a l’edat que correspongui i dissenyar el programa de rehabilitació i intervenció terapèutica més adequada que permeti al menor tenir un desenvolupament el més funcional possible.

UNITAT DE NEUROPSICOLOGIA FORENSE

El terme “forense”, prové del llatí “forensis” i denota la relació entre una ciència, en aquest cas la neuropsicologia, i el sistema legal d’un país. La “neuropsicologia” és una neurociència, de l’àmbit de la psicologia clínica, que pretén estudiar la relació entre els processos psicològics o funcions cognitives i del comportament humà, i els circuits del sistema nerviós implicats en el seu normal funcionament. Per tant, una definició simple i sintètica del terme, seria la neuropsicologia aplicada en un context legal. Així, la neuropsicologia forense ha de respondre a si un dany cerebral adquirit o una disfunció cerebral afecta al fet sota la consideració legal o és el resultat d’aquest.

. En conseqüència la neuropsicologia forense proporciona als tribunals la possibilitat d’avaluar de forma fiable, sensible i específica la possible existència d’alteracions de les funcions cognitives i neuroconductuals, la seva relació amb les disfuncions i lesions del sistema nerviós central, la seva relació amb l’objectiu del peritatge forense, el seu pronòstic i probabilitat de recuperació, i les possibles conseqüències funcionals sobre l’activitat diària del subjecte avaluat.

UNITAT DE REHABILITACIÓ-ESTIMULACIÓ COGNITIVA. REHABILITACIÓ COGNITIVA

Després d’un Ictus, un traumatisme craneo-encefàlic o qualsevol altre tipus de dany cerebral, la persona presenta dèficits cognitius i/o motors. La rehabilitació cognitiva és una estratègia de tractament no farmacològic que es proposa la recuperació o la compensació dels diferents dèficits cognitius que el pacient present després del seu dany cerebral.

En totes les malalties neurodegeneratives el cervell humà sofreix un procés de deterioració que provoca que el pacient perdi progressivament totes les seves funcions cognitives i motores. Des del moment en què es presenta una possible sospita d’inici d’un procés degeneratiu, l’estimulació cognitiva és una teràpia que té com a finalitat retardar el procés de deterioració de les diferents funcions que estan afectades.